Manel Alonso i Català

(Puçol, L'Horta 1962) Escriptor, editor i periodista valencià.

Ha participat en la fundació de les revistes L'Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la Difusió i Lletres Valencianes, així com de Brosquil edicions després d'haver passat per la direcció de diverses editorials com ara Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia. Ha col·laborat a les publicacions Saó, El Temps, Levante, Caràcters, L'Illa, Camacuc, L'Aiguadolç, Daina, Revista Postal, L'Horabaixa, Laberint, Tirant al blanc, L'Esment, S'Esclop, La Lluna en un Cove, així com en la premsa digital: L'Informatiu, Morvedre.info, Portal del llibre i El Punt.

Actualment podeu seguir-lo a les xarxes socials i visitant els blogs que gestiona com ara ELS PAPERS DE CAN PERLA i ELS MECANOSCRITS DE POUET

_________________________________________

Què significa per a tu o què engloba el concepte cultura popular?

Per a mi cultura popular és la cultura tradicional i particular d’un grup ètnic, nacional o cultural determinat. Jo, a diferència dels anglosaxons, no incloc en ella l’anomenada cultura de masses. Fins al segle xix la cultura popular es transmetia bàsicament d’una manera oral, però a partir d’aquells anys, influenciats pel romanticisme, comencen a recopilar-se per escrit i més endavant s’inicien estudis seriosos sobre el tema. Amb l’aparició del fonògraf, de la ràdio, del cinema i la televisió així com de la industria de l’espectacle hi ha qui actualitza la seua música, el seu ball tradicional i el dota dels elements suficients per mantindre-los en plena vigència en un temps en que la transmissió de cultura utilitza altres canals, el cas més pròxim a nosaltres és el de la música tradicional andalusa.

Creus que el treball de les associacions i altres agents culturals ha de reivindicar la tradició de manera monolítica o cal adaptar les tradicions als nous temps sense perdre la seua essència?

Hi ha qui defén una tradició inamovible i exigix un purisme que mai no ha existit. A mi m’agrada i crec que és necessària la seua adaptació als nous temps, als nous llenguatges, sense perdre la seua essència, donant-li saba nova perquè les noves generacions puguen viure-la amb intensitat i sense la sensació que estan actuant dins d’un museu.

Molta gent pensa que els termes cultura popular i tradició van lligats necessàriament a la gent gran. Conseqüència directa d’aquest pensament és doncs la ruptura del relleu generacional en la transmissió i assumpció de les nostres arrels. Però és cert que els joves no es fan seua la cultura popular?

Generalitzar no m’agrada, hi ha joves amb tot tipus d’interessos. És cert que la cultura de masses provinent del món anglosaxó està molt present en la cultura de les darreres generacions, algunes de les quals ja fa temps que han deixat enrere la joventut, i ho és per una raó molt simple: la potència de la seua indústria cultural que ha utilitzat el seu folklore com a matèria primera de molts productes d’entreteniment tot actualitzant formes i missatges.

Hi ha joves que sí que fan seua la cultura popular de la seua nació. Quan jo era menut es podien comptar amb els dits de la mà el nombre de dolçainers que hi havia en actiu. Ara, gràcies a la tasca de molts joves que han sabut donar-li una empenta, el nombre de dolçainers ha crescut d’una manera espectacular. La dolçaina ha passat d’obrir processons i cercaviles a pujar dalt dels escenaris. La dolçaina, barrejada amb músiques provinents d’altres territoris, ha creat un so dins de la música pop propi d’estes terres. El cas de la pilota valenciana també ha estat espectacular, i això ha estat gràcies al fet de saber posar-la al dia.

La globalització actual ha dut la nostra societat a l’adopció de costums aliens a la pròpia cultura i hi ha una sensació de crisi permanent pel que fa als costums i tradicions dels nostres pobles. Malgrat tot, podem dir que la cultura popular travessa un bon moment?

Les crisis no tenen per què ser negatives. L’adopció de formes culturals provinents d’altres llocs sempre ha estat una constant en la nostra cultura.

Crec que podríem estar millor si es feren les actuacions que toca des de les institucions públiques i des de les privades. No oblidem la immensa tasca que es podria dur a terme des de xàrcies d’associacions tan consolidades, extenses i amb tants membres com són algunes entitats ludicofestives com ara les falles.

Quines creus que són les claus per a un reviscolament de la cultura popular?

La recuperació, l’estudi, la difusió, el saber utilitzar els canals i els llenguatges actuals per a donar-la a conéixer a la gent i crear escoles, tallers i activitats en les quals, des de la participació la gent, torne a sentir-se com a propi un patrimoni que restava oblidat en l’andana de casa entre les eines velles dels avis i besavis.